És la història del viatger que un bon dia va creuar el mar
perquè el vent li cremés la cara, per conèixer sense descans.
És la història del viatger que un bon dia, com qui no vol,
fart de tanta tonteria va decidir descobrir el món.
Home de poques paraules i cor valent.
Rastre de fang a les mans, on acaba el cel.
Hi ha alguna cosa que l’empeny
a marxar lluny d'aquí.
Per trobar la peça que el seu cos
mai ha tingut.
Convençut i sense rancúnia
ha pres la decisió.
Fet de cap a peus,
no hi ha marxa enrere
i emprèn el llarg viatge tot sol.
D’aquí a un temps ens trobarem.
Adéu, cuideu-vos molt.
És tard, la nit és freda i se sent sol
com un mussol,
sota el llençol.
Sospesa tornar a casa i sent remors
de buit i enyor.
“Rumiaré potser
quan surti el sol.”
