Ara quan ja no esperava res de ningú i el cap em
queia
Mirant el carrer sempre el mateix lloc per la finestra
La mateixa gent el mateix carrer la mateixa idea
La mateixa gent el mateix carrer la mateixa idea
Ara, ara m'he fet gran i me'n vull anar
Potser per cercar la felicitat
O pel simple fet que sempre enveges allò que no tens
No se si marxant podré canviar gaire res
El carrer sempre es buit només hi ha un gos
Que crida però es com si no hi fos
Oblidat per la vida oblidat per tothom
El temps no el perdona, així és el seu mon
Es la incertesa del no saber res
De les rumbes perdudes per qualsevol indret
Les paraules no sonen
Potser ara un xic mes bé
I quan més em pregunto més m'adono que no
se res
I quan més em pregunto, mes sol em trobo
(quan ningú l'empipa i ningú el fa plorar
ell balla que
balla la vida veu passar)
